Reflexió final: reinserció?

Ens hauríem de preguntar: On volem que es reinsereixin les persones Sense Llar? En una societat que ja els ha deixat al marge i que els tornarà a deixar abandonats en quan hi fiquin una mica el cap? La reinserció, no és més un desig nostre (dels qui vivim tranquil.lament dins del sistema) que una necessitat seva? Hem de plantejar una línea de treball en el pla individual perquè la persona pugui avançar cap a la major normalització possible en la seva vida (és preferible parlar de normalització que de reinserció), a partir de les seves capacitats i potencialitats. Per aconseguir èxits en aquesta vessant individual és molt important el tracte humà, és a dir, acollir bé la persona, anar creant confiança des d'una gran proximitat i anar traspassant responsabilitats. I els objectius que ens hem de plantejar amb cadascú han de ser molt senzills, per anar-los assolint en una trajectòria ascendent. Tampoc no podem oblidar les recaigudes o els retrocessos. En tot cas, no es pot donar mai un cas per perdut perquè ens emportem grans sorpreses.
Per això és fonamental anar treballant els aspectes senzills de convivència, que nosaltres hem anat aprenent al llarg de la nostra vida en l'entorn més proper i que ells no han tingut. Això vol dir que hem de respectar ritmes d'aprenentatge. Tenir molt clar que el meu ritme no és el mateix que el dels altres. I també hem de ser conscients que anys de viure al carrer no es poden recuperar en un mes, en dos mesos o, fins i tot, en un any.
Hem d'anar creant espais de convivència on es fomenti el respecte i la tolerància cap a la diferència. La societat no canvia en funció de muntatges espectaculars. Els grans canvis socials han arribat quasi d'una manera desapercebuda a partir de les petites coses que fem cada u. Si sóm capaços d'anar creant un entorn que accepti l'altre amb l'única pretensió de veure una persona, possiblement amb molt de patiment darrere, llavors contribuïrem a fer espais convivencials aptes per a tots.